Manel Crosa Pintura com a voluntat de ser

Presentació

Manel Crosa: Pintura com a voluntat de ser

En Manel pintantQuan em trobo amb la pintura de Manel Crosa -i m’ho ratifica el fet de trobar-me amb ell en persona- sempre tinc la sensació d’observar, de sentir, un artista amb una voluntat de ferro per ésserne. Conec molts artistes que es representen com personatges artístics, peró pocs artistes amb aquesta fal·lera i constància per definir-se, a través del seu art, com a tals. Vint anys de pintura són, inexclusivament, un llarg procés d’aprenentatge i de coneixement. Uns pocediments, un estil, una técnica, una forma, però sobretot una mirada, un to, un sentiment, una personalitat.

A Manel Crosa l’he vist, altrament, sempre, com el deixeble de bons mestres i així és important per a la pròpia definició d’una personalitat artística.
Aquesta honradesa a saber reconéixer l’origen d’una manera de fer, a saber admirar una manera de fer i, en fi, a saber “encadenar-se”, lligar-se a una trajectória per avançar cap a una forma personal de codificar l’aprenentatge, és una constant en l’art. Una constant que defineix justament el que en diem l’art canónic clàssic. Lligar-se a una tradició de pintura, a uns estils, a unes mirades, a uns ritmes, ha volgut dir, en el seu cas, treballar durant molts anys d’aquests vint anys de pintura, sobretot el paisatge. La llum i el color del moment; les terres de Lleida (o de la Marxa del Maestrat, del Pirineu, …) i alhora el paisatge de casa, el propi estudi, és a dir, construir metonímies del paisatge viscut.

He vist també Manel Crosa com a una personalitat poética, calma, atemperada, próxima a la “poética” impressionista i a la lírica de les églogues o del bucolisme horacià. El gust pels grisos, la boira, el predomini dels colors càlids prediquen aquesta gramàtica psicològica del pintor.

I he vist Manel Crosa com la voluntat i la constància de perfeccionar, d’indagar, de superar, de recercar, d’investigar, de millorar i d’aprendre.
L’artista per naturalesa és sempre un insatisfet. L’artista sempre pretén fer una obra d’art i Manel Crosa, que té una mirada bàsicament lírica, intimista, és, per la técnica per l’experiéncia i el saber, però fonamentalment pel neguit i pel temperament. Temperament és igual a estil, a to, a ritme, a personalitat.
Manel Crosa, doncs fa, també, amb aquest repós als vint anys de la seva dedicació a la pintura, un exercici de definició d’una manera de ser. D’una forma de ser, per ser més exactes. Car l’art és la formació del temperament i de l’instint estétic.

Josep Borrell
Director de l’IEI
1998