Pintura com a voluntat de ser

Quan em trobo amb la pintura de Manel Crosa -i m'ho ratifica el fet de trobar-me amb ell en persona- sempre tinc la sensació d'observar, de sentir, un artista amb una voluntat de ferro per ésser-ne. Conec molts artistes que es representen com personatges artístics, però pocs artistes amb aquesta fal·lera i constància per definir-se, a través del seu art, com a tals. Vint anys de pintura són, inexclusivament, un llarg procés d'aprenentatge i de coneixement. Uns procediments, un estil, una tècnica, una forma, però sobretot una mirada, un to, un sentiment, una personalitat.

A Manel Crosa l'he vist, altrament, sempre, com el deixeble de bons mestres i així és important per a la pròpia definició d'una personalitat artística.
Aquesta honradesa a saber reconèixer l'origen d'una manera de fer, a saber admirar una manera de fer i, en fi, a saber “encadenar-se”, lligar-se a una trajectòria per avançar cap a una forma personal de codificar l'aprenentatge, és una constant en l'art. Una constant que defineix justament el que en diem l’art canónic clàssic. Lligar-se a una tradició de pintura, a uns estils, a unes mirades, a uns ritmes, ha volgut dir, en el seu cas, treballar durant molts anys d'aquests vint anys de pintura, sobretot el paisatge. La llum i el color del moment; les terres de Lleida (o de la Marxa del Maestrat, del Pirineu, …) i alhora el paisatge de casa, el propi estudi, és a dir, construir metonímies del paisatge viscut.

He vist també Manel Crosa com a una personalitat poètica, calma, atemperada, pròxima a la “poètica” impressionista i a la lírica de les èglogues o del bucolisme horacià. El gust pels grisos, la boira, el predomini dels colors càlids prediquen aquesta gramàtica psicològica del pintor.

I he vist Manel Crosa com la voluntat i la constància de perfeccionar, d'indagar, de superar, de recercar, d'investigar, de millorar i d'aprendre.
L'artista per naturalesa és sempre un insatisfet. L'artista sempre pretén fer una obra d'art i Manel Crosa, que té una mirada bàsicament lírica, intimista, és, per la tècnica per l'experiència i el saber, però fonamentalment pel neguit i pel temperament. Temperament és igual a estil, a to, a ritme, a personalitat.
Manel Crosa, doncs fa, també, amb aquest repòs als vint anys de la seva dedicació a la pintura, un exercici de definició d'una manera de ser. D'una forma de ser, per ser més exactes. Car l'art és la formació del temperament i de l'instint estètic.

Josep Borrell
Ex-Director de l'IEI
1998